L’accés al campanar s’efectua des del prebisteri, a través d’un arc de mig punt. S’hi puja per una escala de cargol d’estructura metàl·lica, fruit de la intervenció de 1986. L’exterior està decorat amb arcs cecs a la manera llombarda i amb franges horitzontals en forma de dents de serra. Les finestres del primer pis formen un arc rodó, mentre que de les plantes superiors són geminades, amb columnes i capitells llisos.

La portada del temple està situada a la façana de ponent. Té llinda i està formada per blocs de pedra ben treballats. Es tracta d’una peça barroca amb frontó circular tallat a la part superior per donar lloca una fornícula que havia de contenir la imatge de Sant Vicenç. Al damunt d’aquesta façana s’aixeca el comunidor, resultat de l’ampliació de l’antiga espandanya de l’església.

Als peus de la nau hi ha dos espais que en l’actualitat contenen la sagristia i l’escala d’accés al comunidor i a les restes de la coberta romànica, espais que van ser remodelats el 1986.

La porta metàl·lica exterior, les mampares i la porta de l’interior, de fusta de cedre i vidre gravat a l’àcid, el mobiliari i els elements litúrgics van ser dissenyats per Josep Rovira. Els bancs, el faristol, el prebisteri i banc dels celebrants, l’altar i les peanyes són de fusta de cedre i acer pintat.

L’església parroquial de Sant Vicenç manté l’ús per al qual va ser erigida i s’ha anat adaptant als canvis litúrgics, a les condicions sociològiques i al gust de capa època.

L’any 1974 al temple va ser objecte d’una primera campanya de restauració, dirigida per l’arquitecte Camil Pallàs, aleshores cap del Servei de Monuments de la Diputació de Barcelona. Llavors es va restituir al campanar la seva forma original, i també van ser eliminats els enlluïts de l’interior de la nau romànica.

La restauració portada a terme entre 1982 i 1986 pel mateix Servei tampoc no va pretendre canviar l’ús de l’immoble. Va consistir en la investigació documental i arqueològica prèvia, la reparació i consolidació de la fàbrica i el remodelatge de l’interior per adaptar-lo a la litúrgia actual i facilitar la visita didàctica a l’edifici. El resultat formal de la intervenció havia de permetre que el visitant comprengués clarament les transformacions que havia tingut el temple durant nou segles d’existència.

Les reparacions es van iniciar a la coberta, que es va desmuntar i es va excavar amb mètode arqueològic. Aquests treballs van posar al descobert la primitiva coberta romànica. El tractament dels murs exteriors i interiors revelen les transformacions històriques de l’edifici. A l’exterior, les diverses fabriques es diferencien per la forma de rejuntar la pedra. A l’interior, la nau romànica es va deixar despullada, tal i com es va trobar, i en canvi es va conservar l’enguixat a les fàbriques barroques. L’enderroc de la sagristia vuitcentista va possibilitar la recuperació de l’absidiola perduda, que es va reconstruir sobre la fonamentació original amb carreus de pedra natural per diferenciar-la estilísticament i cronològica de la mamposteria romànica. La pavimentació de l’interior, de pedra grisa polida perfilada amb marbre blanc, deixa al descobert algunes zones en què el visitant pot observar restes arqueològiques (tombes antropomorfes del s.X, base del baptisteri del s.XI, etc.).